Un home madur i benestant ha perdut la memòria. S'escapa de l'hospital on està ingressat i, sense diners, ha de viure al ras. Aviat s'adonarà que la llei del carrer és molt dura, de vida o mort.
La personalitat que es va configurant, retalls de fantasies i de realitats, és inquietant, i afloren en ell instints perversos.
A la mateixa ciutat de València, un altre home: Bernadí Taverner. Més o menys de la mateixa edat, de família aristocràtica i digne successor de la nissaga, es troba en un moment delicat de la vida. La dona l'ha deixat, un cosí fa plans per anar-se'n a viure la gran vida a Portugal, la seva mare el veu com un fracassat, i ell, conservador i dretà, sent que els seus valors trontollen. Encara enamorat de la dona, ara viu sol en un gran pis de València, dedicat als negocis familiars.
Els dos personatges coincideixen a la porta de la catedral, l'un amb la seva tibada mare a missa de deu, i l'altre demanant almoina.
Així comença una estranya vinculació fruit de la necessitat d'un i de la mala consciència de l'altre.
Carrer de pas, amb un estil plàstic, amb molta força i agilitat, ens presenta els seus protagonistes com un reflex d'una part de la societat valenciana -conservadora i depredadora alhora-, de la desmemòria dels orígens i de la pèrdua d'identitat.
Octavi Monsonís (Borriana, 1949) és llicenciat per la Universitat de València i ha fet de professor de valencià a l'IES Lluís Vives d'aquesta ciutat. Ha traduït amb Joan Navarro Ossos de sípia, d'Eugenio Montale, que va merèixer el Premi Cavall Verd de traducció de l'any 1989.
Amb la narració Rotterdam, provisionalment (inèdita) va guanyar el VII Premi Ifac de Narrativa Curta de Calp l'any 2002. Aquell mateix any, amb el recull de narracions Solcs en l'aigua, publicat per l'editorial Brosquil, va guanyar el Premi de Puçol de narrativa en la seva XVIII edició. El 2003, el llibre de narracions Els déus esparracats va ser premiat als XI Premis Vila de Teulada de Narrativa Breu i va publicar-se a l'editorial Bromera. Carrer de pas és la seva primera novel·la.
