Llibert només el coneixia per un text, però admirava la seva ment lúcida. Per això el va sorprendre que es presentés a la consulta i li fes una confessió insòlita. Parlar amb ell era com posar un mirall contra un altre i guaitar un eco d’imatges repetides amb infinits graus de profunditat. Així i tot, Llibert hi connectava, ja li havia passat en llegir-lo. Malgrat aquesta sintonia, en mesos de teràpia no va obtenir cap resultat. Quan ja ho donava per perdut, el pacient va mostrar una millora sobtada i radical. Llibert havia tocat la tecla adequada sense adonar-se’n. Esperava esbrinar quina era en les pròximes sessions, però Quim no va tornar a la consulta. D’això fa vuit anys i encara no ho ha paït. El que Llibert no sap és que aviat es retrobaran. El desig de descobrir amb què el va treure del pou ressorgirà amb la força d’una obsessió.
Mentre Quim i Llibert breguen amb una transcendència que els enterboleix la vida, al seu voltant hi ha qui l’entoma d’una altra manera. Bartomeu, per exemple, ho resumeix en un lema: «Que m’arreglin lo meu i merda pel qui quedi».
