Costa-Pau Manuel (Garriguella, Empordà, 1936) A tres anys, en produir-se la reculada republicana, creuà el Pirineu, camí de l'exili (1939). De retorn, havent estat sotmès el pare a expedient de depuració pel règim franquista, va haver de créixer dins l'autarquia i ben d'hora milità en la represa cívica i cultural de la postguerra. Diana Palmer, com altres textos precedents de l'autor, és un relat que conjuga audaçment narrativa i assaig, exercici que posa en evidència el supòsit que tota ficció digna d'aquest nom és així mateix tractament filosòfic. En 1966 Àngel Carmona, atenent a l'oposició que feia Unamuno entre originales y novedosos, situa el nostre autor entre els «originals» d'un període de postguerra en tant que «desbordant i subtil pensador» (La Vanguardia Española, 1-12-1966). I avui Enric Pujol explica que és en Diana Palmer on la connivència de pensament i ficció és més afinada, cosa que li confereix una frescor i un atractiu que només trobem quan llegim els textos dels grans escriptors.
